Enric Nogués
Comissari de l’Exposició
Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu

 

La cultura popular valenciana, expressada moltes vegades per la via satírica, ha acumulat al llarg de la història, importants tresors literaris i culturals que són, a l’hora, testimoni de la permanència en el temps de la nostra vitalitat col·lectiva.

Una vitalitat que, lluny d’esgotar-se i desaparéixer, sota la pressió de les moltes conjuntures adverses que hem hagut de patir els valencians, es mostra tossudament persistent i en gran part es manté genuïna.

Cinc-cents anys de producció -el període convencionalment elegit- sembla  un espai de temps raonable per a permetre’ns assolir una panoràmica prou ampla a partir de la qual analitzar, documentalment, les susdites persistències.

De La brama dels llauradors de l’horta… de Gasull, a Xavi Castillo o Toni de l’Hostal – per anomenar només dos de les desenes de fenòmens culturals que en l’actualitat competeixen per seduir el públic en clau satírico-popular-, repassem cinc segles de la nostra creació satírica. Es mostren quasi cent cinquanta peces, entre les quals s’inclouen col·loquis, com ara, el de Baoro el Rochet de Alcaser o la Relació crítica o coloqui que un Pepo del horta…, i també, les primeres publicacions periòdiques, impreses o manuscrites, de començament del segle XIX. N’hi ha d’antinapoleòniques -com La gazeta del cielo-, i de liberal-revolucionàries, com El Robespierre español. Hem volgut assenyalar també peces teatrals, com El Virgo de Visanteta, remarcant el seu parentiu amb els col·loquis, per raons de llengua, de temàtica, d’estètica i, sobretot, pel regust popular que la impregna. Reivindiquem, a continuació, la precocitat que els valencians, amb El Mole -una altra publicació periòdica satírica que entrà en impremta tan prompte com en 1837-, hem demostrat, donant exemple amb accions, estar a l’avantguarda en l’estima i conreu de les llengües autòctones. Enfoquem, tot seguit, l’explosió de setmanaris satírics valencians que, a les acaballes dels segles XIX i XX, convertiren el nostre país en un dels territoris on més importància quantitativa i qualitativa abastaren les publicacions d’esta naturalesa. La capçalera La Traca, en successives etapes, n’és un exemple paradigmàtic. El franquisme va intentar uniformitzar-nos a la força, extirpant de soca-rel els nostres trets culturals més genuïns. Que no ho va aconseguir ho demostrem amb la present exposició, on es pot veure que la riquesa i la varietat amb què hui en dia es manifesta la nostra personalitat no té res a envejar a la dels millors i més prometedors moments de la nostra història.

No Comments

Post a Comment