Literatura de canya i cordell: col·loquis, estat de la qüestió

Maria Josep Torres Peris

es gl eu pt en fr it da fi lb no sv de pl el ru zh ja ar tr he hi

La sensibilitat demostrada cap a literatura de cordell per autors com: Pío Baroja, Valle-Inclán o Unamuno (Paz en la guerra) i altres del canvi de segle trencà amb una postura de menyspreu per la literatura popular manifestada per la crítica erudita durant el s. XIX. Julio Caro Baroja es proposà, en la seua obra Ensayo sobre la literatura de cordel de 1969, redescobrir les composicions difoses en plecs de cordell, enteses com a “expressió perfecta del gust popular”.

No és fàcil definir amb precisió què és la literatura de cordell, anomenada a l’àmbit valencià de canya i cordell, perquè és molt diversa tant en el seu format físic com en les seues característiques textuals.
Formalment inclou des del full volant fins a impresos de diversos plecs cosits, amb formats variats també. La temàtica també és molt variada, els textos són tant en prosa com en vers i comprenen tot tipus de gènere: poesia, teatre, notícies, amb multiplicitat de formes mètriques i d’assumptes (des de l’hagiografia fins a la sàtira més ferotge)1.

Aquest tipus de literatura popular s’estén per tota Europa des de finals del s. XV. Durant els segles XVIII i XIX trobem: coples de cec, fogli volanti, blind beggar ballads, lubki, canards i també col·loquis, encara que de vegades no tots els exemples esmentats admeten una comparació estricta amb els col·loquis.2
En els col·loquis i les seues variants (raonaments, relacions, romanços, converses, trobos, acudits) anem a centrar aquesta comunicació.

El s. XVIII és un segle molt important per a l’esdevenir espanyol i què dir del valencià. Julio Caro Baroja recull el que Juan Valera, en un assaig, es preguntava per quina raó, amb l’adveniment dels Borbons, més o menys, es marca un “divorci absolut entre el poble com a tal i les classes cultes, culturalment i literàriament parlant”3. A partir d’ací la literatura popular, anem a dir “plebea”(a partir del set-cents), de la mateixa manera que la cultura popular en general (literatura, música, etc.) ha estat fins el s. XX menyspreada per la crítica erudita. No obstant això, el “vulgo”, el “poble” i la “plebe” de ciutat, comencen a posseir un caràcter que interessa a molts i resulta que alguns dels gustos i aficions “vulgars “ i “populars”, compten amb partidaris que provenen d’altres esferes, fins i tot l’aristocràcia4.

Segons Julio Caro Baroja, l’autor que encunya el terme “literatura de cordel”, en el seu assaig Ensayo sobre la literatura de cordel, ens indica que són autors com Pio Baroja, Valle-Inclán o Unamuno els primers que mostren una sensibilitat favorable envers aquesta expressió de la cultura popular, com ja hem vist abans. També en aquesta obra Caro Baroja ofereix una imatge de conjunt de la literatura de cordell, integrant diversitat de gèneres i materials units per un format similar i per la seua venda ambulant, i que es basava en la fórmula editorial per a oferir a preu baix una gran quantitat de materials impresos. D’aquesta manera, Caro Baroja assolia dos objectius: rescatava de l’oblit la literatura de cordell i li atorgava una coherència que ha orientat les investigacions posteriors sobre el tema.

Ací a l’àmbit valencià aquest reconeixement ha estat més tardà, ja que les circumstàncies han estat diferents, i també més difícils, fins i tot durant la Renaixença. Tal com apunta Ricard Blasco a Col·loquis i raonaments (1983), no sols tenim la divisió entre la considerada poesia “popular noble” (pels voltants del cinc-cents) i la “plebea” dels segles XVIII-XIX, sinó també el menysteniment dels valencians per la llengua pròpia, per la qual cosa l’estudi i reivindicació d’aquest tipus de literatura ha estat molt recent.
Actualment s’han multiplicat les investigacions a aquest respecte, superant esquemes apriorístics que consideraven la cultura popular com un tot homogeni i clarament separat de “l’alta cultura” com sí els productes culturals foren socialment purs, és a dir, consumits exclusivament per un determinat sector de la societat.No obstant això, l’absència d’estudis històrics que aborden l’anàlisi dels textos difosos en plecs de cordell (i que tant contrasta amb altres tradicions historiogràfiques, com la francesa (Bibliotheque bleue) condiciona el desinterés dels historiadors cap a les pràctiques culturals vinculades a la seua circulació6.

Juan Gomis Coloma, diferencia tres grans línies de treball en els estudis dedicats als plecs solts:

– Procés de cerca, catalogació i crítica d’exemplars dispersos en biblioteques, arxius i col·leccions privades.
– Anàlisi dels continguts. S’han elaborat diverses classificacions temàtiques atenent-se a determinada època, gènere literari o material imprés (la qüestió literària i també l’establiment de connexions de tipus sociològic amb el context històric en què es publicaren són els dos tipus de tractament que constitueixen el gros de les investigacions sobre la literatura de cordell).
– Tractar de reconstruir les pràctiques culturals, els processos en els quals aquests textos prengueren cos. Història de la cultura escrita: coneixement de les funcions, pràctiques i usos de l’escrit en una societat, abastant tots els aspectes relacionats amb l’escriptura i la lectura. Les investigacions en aquesta línia són menys nombroses7.

La literatura de cordell és només una part menuda de la literatura popular escrita. S’anomena així perquè penjaven d’un cordell els plecs que la contenien les persones que els venien (cecs, recitadors…i també els mateixos impressors), a l’àmbit valencià i català s’anomena de canya i cordell o cordill, com hem vist abans, perquè els cordells amb els plecs anaven lligats a unes canyes que els aguantaven.

Les característiques d’aquesta literatura, seguint Rosa Cañada són:

– es presentava en fulls de preu baix,
– sense enquadernar (plecs solts), permetent la lectura ràpida i la seua destrucció,
– fàcilment transportable,
– podia adquirir-se a les ciutats i als pobles menuts,
– contenien gravats que facilitaven la comprensió del text8.

Aquests textos impresos barats inundaren Europa des de final del s. XV per part d’impressors i llibrers per a arribar a cada vegada més públic. La literatura de cordell estava concebuda per a la seua lectura en veu alta, recitant o cantant, per la qual cosa el nombre de lectors i oients no poden reduir-se a la quantitat d’exemplars impresos, que al segle XVIII i XIX assoleixen la seua major difusió i producció , sinó que es multiplicaria, per eixe caràcter forçosament “oralitzat”. Això subratlla la influència cultural que tingueren els romanços, col·loquis i relacions entre un públic nombrós i d’ampli espectre social i per això també les possibilitats que ofereixen aquests textos per a indagar en les concepcions ideològiques, codis de conducta i models de comportament que divulgaven massivament aquests papers entre una audiència heterogènia, formada per persones instruïdes i també illetrades9.

Rosa Cañada, considera importants, per la seua presència percentual en l’àrea valenciana i per les peculiaritats que els singularitzen, els col·loquis. Encara que els col·loquis tenen la seua major difusió als s. XVIII-XIX, els seus precedents es remunten a la poesia satírica i realista valenciana dels s. XV, amb obres com Lo somni de Joan Joan, La Brama dels llauradors de l’Horta de València, de Jaume Gasull o l’anònim Col·loqui de dames, de finals del s. XV, el primer text on figura expressament el terme col·loqui.
La tradició continua al segle XVI, amb obres com la Disputa de les viudes i donzelles i autors com el xativí Andreu Martí Pineda, creador d’uns Consells i bons avisos, dirigits a una noble senyora valenciana novament casada, i Joan Baptista Anyes.

Al s. XVII, entre els autors coneguts destaca el beneficiat de Sant Martí, Pere Jacint Morlà, i també escrigué alguns col·loquis, encara que d’un to més culte, el jurisconsult Llorenç Mateu i Sanç. Al s. XVIII s’incrementa la nòmina dels conreadors del gènere. Trobem autors com Carles Ros, Joan Baptista Escorigüela, Pasqual Martínez, autor del famós col·loqui de Nelo el Tripero, i Carles León. Però no tots els col·loquis eren d’autor conegut, sinó que ben sovint ens han arribat com a anònims.

Molts autors, entre ells Julio Caro Baroja, Ricard Blasco i Vicenç Beltran, destaquen València en la producció d’aquest tipus de literatura, i sobretot, dins d’aquesta, de col·loquis de caire satíric. Vicenç Beltran ens fa notar que: “València resulta ser la llar d’una intensa tradició de poesia satírica, eròtica i fins i tot obscena [des del s. XV], jutjada una escola poètica característica de la ciutat, fou antologada en l’anomenat Cançoner satírich valencià que publicà Miquel i Planas. Per altra banda, sols era possible en aquesta ciutat que un personatge eminent com Bernat Fenollar, respectat professor universitari i eclesiàstic, poguera imprimir i difondre una obra obscena com Lo Procés de les olives10.
Tota aquesta tradició satírica és la que es fa palesa als col·loquis.

A més, l’escenificabilitat implícita en els plecs de cordell es fa especialment manifesta en eixe subgènere. Aquesta característica fa que els col·loquis signifiquen també la continuïtat de la tradició teatral en la llengua pròpia del poble valencià durant els s. XVII i XVIII, tot permetent l’enllaç entre el teatre medieval i del Renaixement i el moment de l’aparició del sainet valencià, ja avançat el s. XIX, en la formació del qual van influir sens dubte11. El seu caràcter satíric ens indica la familiaritat del tema, i el codi en què s’expresse, del públic i, per descomptat, de l’escriptor. El codi, en aquest cas, en les vessants de:

– L’idioma: els col·loquis estan escrits sobretot en valencià, el que ens duu a pensar que la gent del poble a la qual anaven destinats s’expressava majoritàriament en valencià, malgrat que hi ha una forta castellanització, ja que el castellà s’expandeix com a idioma de cultura de les classes dirigents, per aquesta causa remarca Ricard Blasco “el decisiu paper jugat pels col·loquis en el salvament de la llengua i del geni del nostre poble, durant els interminables segles de la Decadència12. Encara que Teodor Llorente tenia raó quan criticava, entre d’altres, els col·loquiers per escriure en una llengua “corrompuda i rebordonida, com la trobaven en los llavis de la gent indocta”, una “llengua castellanitzada en la ciutat”, obviava el fet, com subratlla Ricard Blasco de la gran vitalitat social d’aquests, raó per la qual els col·loquis no han perdut l’atractiu13. A més que els col·loquis, igual que la resta de literatura, han de ser llegits atenent el context històric i sociològic de l’època.

-En la sàtira els vicis individuals o col·lectius, els abusos o les deficiències es fan palesos mitjançant la ridiculització i la ironia, que sol manifestar-se mitjançant l’expressió, amb entonació significativa, de la idea contrària a allò que es vol donar a entendre. La ironia pública ha de tenir com a propietat indispensable una descodificació fàcil de les persones a qui va dirigida, perquè siga entesa en el moment. En el cas dels col·loquis està clar, per la seua gran difusió, que l’entenia un públic massiu. A més de connectar amb la tradició secular de la sàtira en la cultura popular valenciana, com hem vist abans.

– Les narracions religioses, les notícies d’actualitat, les cançons, acudits i sàtires, almanacs i calendaris, són textos que en forma impresa arriben a totes les classes socials, llegits en veu alta en els carrers pels venedors ambulants, i després en reunions i vetlades, en cases particulars, tavernes o en algunes festivitats. Lletrats i analfabets tingueren accés, per mitjans diferents al contingut dels plecs de cordell.

Com que ens trobem davant d’una literatura oralitzada hem de tindre en compte la presència d’un lector al servei de l’auditori, com intermediari entre el text i el seu públic: els col·loquiers. Per col·loquier cal entendre tant l’autor com el recitador oral. En Col·loqui de col·loquis de Joan Baptista Escorigüela, van enumerant-se les característiques del col·loquier. La falta de lletres es considera com un greu obstacle per arribar a ser un bon col·loquier. Calia tenir una bona memòria. Podia produir-se algun oblit, en aquest cas era bàsica la capacitat d’improvisació, per exemple contant un acudit o dirigint-se al públic de manera graciosa. Però, segons sembla, potser no sempre s’interpretava de memòria, ja que en algun cas el col·loquier llegia el paper que tenia davant, la qual cosa confirma que no eren uns illetrats. S’havien de conéixer unes certes arts interpretatives, com la gesticulació i la mímica, sobretot amb les mans, i la modulació de la veu, per a saber-la adaptar als registres dels diversos personatges. I de vegades, el mateix col·loquier, acompanyat dels músics, havia de cantar, ballar i fer cabrioles14.

Pel que fa a la temàtica, la literatura popular està profundament vinculada a la vida quotidiana dels qui la produeixen i dels qui la consumeixen. Els grans esdeveniments històrics no li són aliens, sinó que signifiquen un referent obligat, igual que s’esdevé amb la literatura culta. Els plecs aborden temes tan diversos que, per a uns, podríem prescindir pràcticament del context i, per a explicar uns altres, caldria recórrer a la descripció d’esdeveniments puntuals.15

La presència aclaparadora de texts per a divertir en relació amb altres, com la descripció de festes solemnes o fets històrics, podria suscitar la hipòtesi que el col·loqui va ser, en principi, un gènere divertit i humorístic que incloïa, a voltes, descripcions de cerimònies molt del gust popular i que, precisament, per la seua popularitat l’usaren amb finalitats didàctiques. Tot açò subratlla la importància del transfons social dels col·loquis, ja que presenten un gran nombre de subtemes que reflecteixen la vida quotidiana de la València del s. XVIII i XIX.

Joan Fuster, en La Decadència al País Valencià (1985), considerava que els col·loquis acomplien “missions” molt diverses, i n’assenyalava les següents: la noticia aparatosa, la ressenya de les solemnitats oficials, la invenció purament i simplement grotesca, la polèmica política, l’exhortació piadosa i la crítica de costums. Fuster, en definitiva, considerava el gènere com “el periòdic dels analfabets” i com “una arma ideològica”. De vegades, els límits entre uns i altres es difuminen, i en una mateixa peça podem trobar diferents components temàtics. Perquè el desig de divertir i entretenir el públic no pot faltar en cap col·loqui què només així es podia atraure vertaderament l’interés de les masses populars. Així doncs complementen notícies amb exemplificacions, notes costumistes, sàtira i crítica social i moral, d’aquesta manera arribava més al poble per aconseguir l’objectiu d’influir en els seus sentiments i opinions.

Ricard Blasco, seguint les notes de Fuster, considera que els col·loquis servien per a difondre notícies a la manera d’un periòdic rudimentari, ja des dels seus primers temps van prendre el caire d’una relació quasi periodística de fets diversos prou cridaners per a excitar la curiositat pública, és el que ell anomena protoperiodisme16, ja que per una banda informen d’un fet i per altra influeixen en l’opinió front a eixe fet.

Així doncs, la popularitat dels col·loquis va provocar que els autors els veieren com un instrument que es podia usar amb finalitats propagandístiques. És el cas de Carles Ros i el de Manuel Civera17. Hem de tindre en compte que al s. XVIII tenen lloc una sèrie de canvis, en molts àmbits: polítics, culturals, socials, que donen lloc a canvis en els comportaments socials contra els quals reaccionen en els ambients més tradicionals, que coincideixen amb els ambients més populars també. En especial contra les modes i contra tot el que representen els petimetres (del francés petit maître) o pixavins.

També hi ha un tema que subjau en un percentatge altíssim de col·loquis: la contraposició entre el camp i la ciutat. El llaurador sol associar-se amb la ignorància, per exemple: Pepo de l’horta s’identifica amb el camperol de llocs pròxims a València18.

Joaquim Martí Mestre en Col·loquis eròtico-burlescos dels segle XVIII arreplega col·loquis de temàtica variada, així ens parla de:

-Col·loquis de tema amorós on trobem tota la desimboltura de l’expressió popular. La relació amb l’estimada es fa directa i realista. Hi ha una desmitificació dels tòpics de l’amor cortés i de la figura de la dona ideal i llunyana. Aquesta desmitificació portada a l’extrem porta, en alguns casos a la misogínia , seguint la línia d’una tradició moralista d’origen medieval, ben arrelada en la nostra poesia satírica i festiva, i que gaudia d’una gran acceptació popular. Enllaça amb aquesta línia la crítica del matrimoni. La gelosia, sobretot la figura del marit gelós, considerada anacrònica dóna peu a alguns col·loquis burlescos.

-També hi ha col·loquis protagonitzats per clergues i frares de to burlesc o satíric.

-No podem oblidar els col·loquis centrats en la sàtira social i moral.

-Un dels aspectes socials més tractats pels col·loquis és el problema de la pobresa i la fam , conseqüència de les crisis de subsistència que patí la societat valenciana al s. XVIII, a causa de la crisi econòmica i de l’escassedat de queviures.
-En alguns col·loquis es recorre a l’escatologia, que devia produir el riure immediat del públic.19

Alguns exemples del fons de Nicolau Primitiu de la Biblioteca valenciana:

Misogínia:
Col·loqui d’una vella que volia casar-se (mss./419)
Misogin i eròtic (satíric):
Col·loqui de la nóvia i les faves (mss./419)
Rivalitat rural-urbana
Col·loqui de Pepo i els trastos de casa (mss./420) llauradors-pixavins
Paper graciós per a contrafer als llauradors en les desfresses que se acostumen a les Carnestoltes a València, molt graciós i entretengut (mss./420)
Clergues i fam:
Col·loqui de fra Pere de la Mercé (mss./419)
Frares i vicis
Col·loqui dels platerets que hi havia i els que els portaven (mss./420) sàtira burlesca contra els vicis dels frares
Crítica social
Col·loqui de la lleva (mss./419) Crítica de la injustícia social i de la corrupció moral de la societat i funció didàctica
Tècniques dels col·loquiers
Col·loqui de col·loquis o encisam de totes herbes (mss./420)

El col·loqui toca i, per tant, influeix en moltes facetes de la societat valenciana dels segles XVIII i XIX.
Així doncs, podem concloure que els col·loquis són una font d’estudi de la societat i cultura valenciana d’aquests segles, ja que en podem extraure la realitat social, cultural i política del moment. Aquesta literatura, doncs, es considera cada vegada més transcendent per conèixer la vida quotidiana com una part fonamental de la nostra història.

La gran difusió dels col·loquis va fer que s’utilitzaren amb finalitat propagandística. No hem d’oblidar que els escrivien per al poble gent lletrada. No els escrivia el poble, sinó que es dirigien a ell. No obstant això, el fet de la seua gran difusió impresa fa pensar que no eren una lectura exclusiva per al “vulgo”, si no que altres grups acomodats i instruïts també compartien la seua afició per la literatura de cordell. Per tant s’ha de superar l’esquema que identifica literatura popular amb consum exclusiu de les classes subalternes. Així, doncs, els col·loquis influïen en una gran part de la societat, no sols en les classes més baixes, ja que en la immensa majoria podem veure un dirigisme ideològic, tant polític com moral.

També cal destacar el paper d’aquests en el salvament de la llengua i el geni del poble, al qual es dirigia principalment i amb el qual havia de poder comunicar-se en el seu mateix codi, durant els segles de la Decadència i la castellanització de la cultura de les classes més altes.

En resum, com diu Ricard Blasco: “sota la pell satírica, els col·loquis tenen moltes coses més, d’aquelles que d’amagat o visiblement fan l’entrellat d’una societat, en defineixen els signes característics, la singularitzen, la personalitzen i en dibuixen una identitat característica i única”.

Referències Bibliogràfiques

1 Gomis, Juan (Gomis Coloma). Menudencias de Imprenta. [València]: Institució Alfons el Magnànim, 2015, p. 29
2 Col·loquis i Raonaments. València: [s.n.], 1983. p. XV
3 Caro Baroja, Julio (1914-1995). Ensayo Sobre [La] Literatura de Cordel. Madrid: Istmo, 1990., p. 23
4 Op. cit., p. 25
5 Gomis, Juan (Gomis Coloma). Menudencias de Imprenta. [València]: Institució Alfons el Magnànim, 2015, p.18
6 Op. cit., p. 21
7 Op. cit., p. 14-16
8 Cañada Solaz, Rosa Julia. El món en un plec . [Valencia]: Institució Alfons el Magnànim, 2014., p. 19-20
9 Gomis, Juan (Gomis Coloma). Menudencias de Imprenta. [València]: Institució Alfons el Magnànim, 2015.p. 412
10 Estudios sobre el cancionero general (València, 1511). Universitat de València, 2012, p. 22
11 Col·loquis eròtico-burlescos dels segle XVIII.-Introducció i edició de Joaquim Martí Mestre, 1996, p. 12
12 Col·loquis I Raonaments. València: [s.n.], 1983,p. XXI-XXII
13 Op. cit, p. XIX
14 Col·loquis eròtico-burlescos dels segle XVIII.-Introducció i edició de Joaquim Martí Mestre, 1996, p. 16-18
15 Cañada Solaz, Rosa Julia. El món en un plec . [València]: Institució Alfons el Magnànim, 2014, p. 25
16 Col·loquis I Raonaments. València: [s.n.], 1983, p. XXVIII
17 Cañada Solaz, Rosa Julia. El món en un plec . [València]: Institució Alfons el Magnànim, 2014, p. 93
18 Op. cit., p. 86-87
19 Col·loquis eròtico-burlescos dels segle XVIII.-Introducció i edició de Joaquim Martí Mestre, 1996, p. 27-29

Bibliografia utilitzada

Beltran, Vicenç. “Quinientos años de Cancionero General”. En: Estudios sobre el cancionero general (València, 1511). Universitat de València, 2012.
Cañada Solaz, Rosa Julia. “El Món En Un Plec: Aproximació a La Literatura Popular dels Segles XVIII I XIX”. En València, a Partir dels Plecs de Cordell de Les Biblioteques Valencianes. [València]: Institució Alfons el Magnànim, 2014.
Caro Baroja, Julio. Ensayo Sobre [La] Literatura de Cordel. Madrid: Istmo, 1990.
Col·loquis eròtico-burlescos dels segle XVIII. [Introducció i edició de Joaquim Martí Mestre], 1996
Col·loquis i Raonaments.[Introducció de Ricard Blasco] València: [s.n.], 1983.
Gomis, Juan (Gomis Coloma). Menudencias de Imprenta. [València]: Institució Alfons el Magnànim, 2015.

No Comments

Post a Comment